Excursió de diumenge per Massalfassar

Amb el dia tèrbol i humit, un grup de 70 persones, vinculades a Massalfassar, han volgut recórrer el seu terme municipal, guiats per l’escriptor i fill del poble, Josep Vicent Frechina. Hem eixit del municipi pel carrer de la Llibertat, el carrer de la meua família, de ma mare i dels meus iaios. I hem fet cap cap a les escoles velles. Pel camí, hem pogut vore el que queda de les cases més antigues del vell Massalfassar i hem descobert detalls en portes, balcons i finestres… que ens han fet recordar el bon gust arquitectònic del passat.

Hem eixit per l’antic Camí dels morts.

Frechina ens ha explicat que fins al segle XVIII, els difunts del poble eren traslladats fins a la Fossa mortuòria de l’església de Massamagrell, on eren soterrats. A Massalfassar no era possible fer-ho d’una altra manera.

Hem travessat la Gombalda i hem fet cap a l’alqueria de Palles. Allí els xiquets han pogut visitar una quadra que tenia dos cavalls. Hem vist dos dones grans, a la porta d’una caseta en el camí de Palles, esmorzant de cara al primer sol del dia. La rosada es desfeia entre les rames i les herbes.

I hem vist una noguera seca, al costat d’una séquia. El paisatge japonés dels camps de caquis ens han aportat un color viu a la retina. Les figueres es sequen de cara a l’hivern i l’evaporació de les fulles omplien d’olor el camp.

Hem seguit fins a la Font de Ximet. Tots s’han fet fotos, grans i menuts. L’aigua del fons estava clara i neta. I allí hem esmorzat tranquil·lament. L’ambient ha sigut alegre però el camp estava molt humit. Ha plogut molt a les últimes setmanes i es notava en l’ambient. La llum, esmortida de tardor, a les portes de l’hivern.

D’allí hem passat a una zona preciosa, al costat del polígon de la platja, on l’aigua de les séquies arribava neta i on els estornells buscaven les olives negres d’un olivar abandonat. El paratge és bonic però és un abocador il·legal on les muntanyes de brutícia destrossaven l’equilibri i feien mal als ulls. Algú deuria solucionar l’equilibri d’esta zona del terme.

Hem vist carxoferes, camps de cols llombardes morades, que suporten el fred hivernal, i plantes d’albergínia. Taronges i mandarines. Creïllars i camps perduts, molts camps perduts.

Ens ha cridat l’atenció, sobretot, la falta de passos lliures entre els camins tallats per les vies, l’autopista i les fàbriques. Com si eixa part de l’horta del terme fos una gàbia inaccessible. Hem vist l’antiga fonteta, ara seca, de la fàbrica del pas de les vies. I hem acabat amb la satisfacció de la retrobada al safareig de Massalfassar. A l’antic llavador de Massalfassar, ben conservat però ple de brutícia. Una llàstima.

Ens hem retrobat nous i antics amics i família. Ens hem fet una foto i hem entrat a Massalfassar. El bull de les paelles, a dreta i esquerra, ens ha bloquejat l’olfacte i ens ha obert l’apetit. Les olors del poble i la seua horta, malgrat el maltracte a l’entorn i a la terra, continua intacte.

Hui hem aprés o recordat el nom i el significat de les partides del poble. La Forana medieval, quan Massalfassar, tenia només 20 cases i 20 horts, era la part de fora del poble. Hem refrescat la part del cervell que se’ns havia secat. Gràcies!

Vicent G. Devís (Malvàs, Cajola o Valeso…o els tres alhora) i Carme Garcia Vergelino.